Paisatges de l’ànima

Imagina per un moment que al sortir de la feina poguessis aturar-te de camí a casa. Com si el temps -per un segon de quaranta-cinc minuts- quedés suspès i -en tancar els ulls- fossis capaç de tenir plena consciència de tot allò que sempre hi és, però no sempre veus. De sentir l’aire fred a les galtes, l’olor d’un riu domesticat, el soroll que t’envolta. Una melodia feta de trànsit i gent, de passes i frecs, però també d’aigua, de molsa i de còdols. Ara fa uns dies vaig tenir la sort d’assistir a la primera audició pública de Paisatges de l’ànima. Dic la sort, perquè érem un centenar de persones -gairebé escollides- les que vam omplir la sala en un format immersiu i íntim, i dic la primera audició amb esperança que n’hi hagi moltes més. Més enllà de recomanar-la -i molt- i de felicitar tot l’equip que l’ha fet possible -començant pels compositors Toni Gibert, Lluís Casahuga i Enric Bartumeu-, no voldria espatllar-vos l’experiència racionalitzant allò que només pot ser viscut. Perquè Paisatges de l’ànima cal gaudir-lo en primera persona del singular. Per tant, no us parlaré del talent del compositor, ni de la complicitat dels músics, ni del detall en la posada en escena, malgrat tot això sigui cert. Avui, la meva reflexió va un punt més enllà. Sobre el paper, el difícil paper de l’Art, amb majúscules. Art entès com allò capaç de fer-te sentir, de despertar i convidar-te a una nova mirada. Sortir dels camins traçats sempre té un punt de risc, despullar l’ànima per compartir-la és un gest de preciosa vulnerabilitat que captiva i que en temps marcats per la foscor, consola i commou.