Premis

Que existeixin premis i condecoracions és un fet que sens dubte ens acaba reconeixent com a comunitat. Sempre, això sí, que no siguin utilitzats com un acte pervers, de tergiversació de l’objectivitat o d’inventar-se una nova realitat. Acaba sent un exercici d’observació, d’anàlisi i de valoració que desemboca en una mostra de gratitud cap al que ha significat i significa encara el premiat o premiats en qüestió. Aquesta setmana n’hem tingut dos bons exemples que serveixen per il·lustrar aquest inici de columna. D’una banda, Gualbert Osorio rebia el premi Àgora Cultural per la seva trajectòria glossada per la Noemí en un acte molt emotiu. Al Gualbert només li podem donar les gràcies pel llegat que ens deixa als que som del món del periodisme, però també a la societat en general, ja saben allò de la societat ben informada i la salut democràtica. De l’altra banda, Gabriel Fernàndez, condecorat amb el premi Laurèdia de periodisme. Al Gabi, una persona versàtil –agafin-ho pel costat bo del concepte– que encara té molt per ensenyar-nos de tot allò que és capaç de fer, se li ha de reconèixer no tan sols la seva trajectòria, sinó en l’actualitat la capacitat de conduir un programa de ràdio amb un estil propi gens previsible; de fet, el Gabi fa de Gabi. I ja que parlo de condecoracions, em permetran que acabi citant-ne dues més, però en aquest cas són reconeixements a tota una comunitat: demà farà tres anys que les nostres osses –la d’Encamp i la d’Ordino– van ser incloses per la Unesco a la llista del patrimoni cultural immaterial de la humanitat, i dilluns en farà deu que les falles van obtenir aquest reconeixement. Un valor incalculable per a la col·lectivitat i per al país.