Pioners

Tot i que a casa nostra l’esport nacional és el de menystenir i qüestionar tot allò que fan els altres, de tant en tant trobes bombonets que – miris per on els miris– no hi ha manera de trobar-los una pega. És el cas de l’exposició que amb motiu del 50è aniversari de l’Arxiu Nacional ens regalen aquests dies a la sala d’exposicions del Govern. Un passeig –carregat d’intenció– a través de l’obra dels pioners de la fotografia a casa nostra. Un recorregut que defuig el camí traçat de rescatar les escenes bucòliques d’un passat tan enyorat com difícil, per confrontar-nos al que som avui. Pel format, pel fons, per les capes de context, per les qüestions –sovint incòmodes– que et genera, per les imatges triades, pel text que les acompanya, per la cura dels detalls i, sobretot, perquè com tota bona mostra d’Art, remou. I veus com és de cíclica la història, l’acotat espai social que ocupaven les dones, el creixement caníbal que ens defineix avui i els fluxos d’immigració –els passats i els actuals– marcats per una mateixa mirada. Aquesta no és una invitació amable per mirar enrere. És sobretot un mirall que ens confronta amb qui som i en la manera en què ens relacionem amb la imatge, sobreposant les escasses i preuades plaques dels pioners, fetes per transcendir en el temps, amb els milers de captures que allotgem –com petits Diògenes– dins dels nostres telèfons. Deia en Txékhov que el paper de l’artista és el de fer preguntes i no el de mirar de respondre-les. Si és així, aquesta exposició assoleix amb escreix el seu objectiu, perquè en surts amb moltes més preguntes que respostes.