Petit miracle

És l’expressió que més s’escolta quan s’intenta explicar la creació i posterior desenvolupament de l’Escola andorrana: un petit miracle. Allò que en el seu moment va ser la Maternal andorrana, amb el pas del temps ha esdevingut el sistema educatiu amb més nombre d’alumnes: de 38 l’any 1982 als 4.400 d’aquest curs. I això gràcies a la tossuderia d’uns alts funcionaris de l’administració andorrana d’aleshores, d’unes famílies i d’un equip educatiu que, tots junts, ho van fer possible, malgrat les reticències d’una majoria de polítics que no veien la necessitat de crear una escola nacional tenint, com teníem, al país, els sistemes educatius dels països veïns. Per què aventurar-s’hi? Quina necessitat de complicar-se la vida, oi? Però, érem conscients del país que teníem als anys vuitanta? Funcionava l’andorranització? Digeríem bé el creixement que estava experimentant? Perdíem identitat? Dimecres passat el GESCO, el Grup d’Exsíndics i Exconsellers Generals, va organitzar una taula rodona sobre l’Escola andorrana amb persones protagonistes en aquell moment com Roser Bastida, per la part administrativa i pedagògica, i Anna Riberaygua, per la part de les famílies i l’impuls social, amb la presència d’Olga Moreno, actual directora, que arrodonia les intervencions des del punt de vista de la realitat educativa actual. Una realitat, recordem-ho, que des dels inicis ha estat sempre a l’avantguarda de la innovació pedagògica. Un diàleg entre les tres altament interessant que, com sempre passa en aquestes trobades, mai acabes de trobar l’hora d’acabar. Jo diria que tot plegat ha estat molt més que un petit miracle.