Garbuix informatiu (II)

Recordo quan feia de becària a la recentment estrenada Ràdio Nacional, quan una trucada irada ens va recriminar que no s’havia informat d’una activitat cultural de la qual no teníem cap notícia. En demanar si havien enviat alguna nota de premsa o si estava anunciada enlloc, l’enfadada interlocutora va exclamar-se tot dient: “No sou periodistes? Doncs investigueu!!” Avui això seria impensable perquè difícilment es fa res de què no s’informi abans amb una convocatòria, una nota de premsa, un dossier, deu tuits, un post i una trucada de recordatori als mitjans. Hem passat del desert a l’ofec. Cada cop més les institucions i les empreses són conscients de la importància d’explicar i d’explicar-se. Del paper que la comunicació corporativa juga en la seva reputació i visibilitat, però els mitjans es queixen –sovint amb raó– que ens passem de frenada. No cal una roda de premsa per a qualsevol informació, no és necessari fer una nota de premsa a cada passa que fas, no calen tants recordatoris, trucades i enviaments massius de fullaraca. És cert. Tanmateix, és la premsa qui ha de triar i destriar d’entre tot allò que li arriba i discernir entre el que és publicitat, autocomplaença i informació rellevant per a l’opinió pública. La tasca circumscrita als gabinets de comunicació és sobretot la d’informar, però no és la de fer de periodistes. És la de facilitar el camí als mitjans perquè el flux d’informació circuli de manera eficient en benefici dels objectius del seu client, no la de fer de paret, ni de filtre. Dues feines ben diferents, i sobretot –per a aquells que semblen oblidar-ho– sovint incompatibles.