Llàgrimes i estels

Potser el problema és que ma mare –quan jo era petita– preferia llegir-me contes de Rabindranath Tagore en lloc de La Caputxeta i el llop. Qui sap si hi té alguna cosa a veure que a la meva carta astral hi tingui Venus en peixos i el sol a la casa 8. Ves quines tonteries de dir! Segurament, el perquè de tot plegat el té l’aixafaguitarres de l’Einstein i la seva mala bava determinista –i alliberadora– de pensar que el lliure albir no és més que un miratge. Ves a saber què fa que siguem com som, que sentim el que sentim, que ens passin les coses que ens passen. Però, al capdavall, som com som, pensem el que pensem i ens passen coses, bones i dolentes. La vida és així, i de tant en tant sense filtres i sense anestèsia ens treu de la tebior i ens colpeja, i quan encara mirem de recuperar l’alè, ens sacseja de nou com si fóssim un sac brut. I és en moments així, davant el dolor dels altres –que diria na Sontag– que recordo les paraules de Joan Margarit, quan em deia que la lectura és el bàlsam per a tots els mals. Una medicina meravellosa que –però– només funciona si l’has pres de manera preventiva. Cal haver llegit (i paït) abans perquè –quan arribi el moment– t’hi puguis aixoplugar. Perquè quan t’encalci la foscor, l’eco somort de les lletres t’acomboï com un bressol fet de la veu d’aquells que ho van transitar abans que tu. Deia Margarit que sense dolor no hauríem estimat. Un dolor que ens parla de Carrère, de Malraux i de Max Scheler. Amb el convenciment que només l’escalf dels altres ens fa humans, que només de nit –com deia Tagore– podem arribar a veure els estels.