“Allibera’m del no-res”

Springsteen: Deliver Me From Nowhere” no és una obra mestra, però és agosarada. Val a dir que la vaig veure en versió original subtitulada. El doblatge mata les pel·lícules i a aquesta en particular l’ha d’haver assassinat. M’ha agradat perquè exposa –amb totes les llicències cinematogràfiques que es vulguin– la depressió amb què Bruce Springsteen ha conviscut durant anys, just quan estava a punt d’assolir el megaestrellat, a principis dels anys vuitanta. Com passa amb un gran nombre de les seves cançons, molts fans deuen haver paït malament la història i han sortit del cinema decebuts. Springsteen dona veu als oblidats de la societat: criminals, obrers, perdedors, gent corrent atrapada entre la culpa i la redempció. Més enllà d’esgargamellar-se cridant la tornada, només cal escoltar i entendre el missatge de “Born in the U.S.A.” –veterà del Vietnam que torna a casa i es troba un país en què ja no es reconeix– per saber a què m’estic referint. La pel·lícula de Scott Cooper, protagonitzada per Jeremy Allen White, mostra la gestació de “Nebraska”, el disc que, contra tot i tothom, va publicar el 1982 per fugir del soroll, de la fama i de la il·lusió del somni americà; per exorcitzar els dimonis que el devoraven. No és un detall menor que Springsteen hagués refusat sempre –fins ara– qualsevol intent de portar la seva vida al cel·luloide i tampoc ho és la seva reticència a parlar del període “Nebraska”. Si les coses passen per algun motiu, la pel·lícula és quelcom més que el biopic d’una estrella del rock. I les lletres de “Nebraska” són una reflexió del que està passant al seu país.