Teatre

En l’àmbit parlamentari, les compareixences haurien de ser espais de transparència, debat constructiu i fiscalització de l’acció de govern. En canvi, cada cop és més evident que moltes d’aquestes intervencions es converteixen en eines de màrqueting polític, d’uns i altres. Els partits aprofiten la visibilitat institucional per reforçar el seu relat, marcar diferències amb els adversaris i generar titulars que alimentin la seva presència mediàtica. Alhora maximitzen el potencial mediàtic per posar el focus en els temes que més els afavoreixen.

Aquestes compareixences sovint es convoquen no per aportar informació rellevant o aclarir qüestions de gestió, sinó per escenificar confrontacions calculades. El discurs es torna més retòric que analític, i les preguntes deixen de buscar respostes per convertir-se en acusacions o en trampolins per a futurs eslògans de campanya. Això desvirtua el sentit original del control parlamentari i erosiona la confiança ciutadana en les institucions.

A més, la sobreactuació política en aquests espais pot generar una saturació informativa que dificulta discernir entre el que és rellevant i el que és pur soroll electoral. La política es teatralitza, i el Parlament es transforma en un escenari on l’objectiu no és governar millor, sinó guanyar vots.