Inseguretat i messianisme

La inseguretat a Andorra és un discurs i no un fet. Un discurs que repetit moltes vegades acaba calant en la societat, però que no s’ajusta ni a les dades ni a la percepció de la gent. I, en el fons, aquest és l’objectiu: que la llavor quedi plantada en la societat, arreli i creixi fins que hom acaba tenint la sensació que la idea d’inseguretat no ha estat induïda, sinó producte de la percepció d’un mateix. Vaja, com a la pel·lícula Origen de Di Caprio, però sense tanta complexitat tècnica i bàsicament amb les xarxes socials com a gota malaia per aconseguir l’objectiu. I quina necessitat hi ha de fomentar el discurs de la inseguretat que és, al cap i a la fi, el discurs de la por? Doncs sembrar la idea que la societat actual no funciona, que té problemes i necessita solucions immediates i dràstiques. Això, a la vegada que s’inventen passats gloriosos de jardí de l’Edèn i, és clar, es busquen culpables. I entre els culpables, evidentment, el govern de torn, sigui quin sigui. Perquè en democràcia el discurs de la por sempre s’alimenta des de fora, des de l’oposició, a diferència de les dictadures, que l’aviven del govern estant per justificar mesures que d’una altra manera no tindrien justificació possible. La intenció clara és la de desestabilitzar, però també de generar una sensació de fi del món, que aquells anys idíl·lics que vam viure han arribat a la fi i que només una persona pot canviar el signe del temps: el messies. Un messies, és clar, que no vindrà del cel, sinó de l’oposició. Voteu-me que, amb mi, el problema s’acabarà. Inseguretat i messianisme de segle XXI com a forma de campanya mediàtica i electoral. Res més.