Canvi horari

Ja hi tornem a ser. Matins més foscos i llum que s’esllangueix a mitja tarda, quan encara està tot per fer. És el canvi d’horari de l’hivern. El que et fa creure que t’aixeques una hora més tard. Com si fos un regal enverinat de dilluns. I mentre alguns ni s’immuten, els més petits i els més sensibles tindran unes setmanes incòmodes d’acoblament a una d’aquelles convencions absurdes que ens consolen pensant que així estalviem energia, quan en realitat la transposem a altres hores del dia. Tanmateix, s’ha de mirar el costat positiu –sempre n’hi ha un, es veu. No deixa de ser il·lustratiu veure el poder de la conxorxa en aquelles decisions que permeten posar-nos d’acord –encara que sigui a contracor– en coses que la majoria podríem estar discutint. Gent d’arreu, amb viscuts, somnis i tarannàs diferents acoblen el rellotge a una hora fictícia, reajustant els tempos del dia a dia. Fet i fet ja fa anys que ens queixem de l’absurditat d’aquesta mesura nascuda quan la crisi del petroli a les darreries del segle passat, i fins i tot, no deixa de ser un d’aquells temes que regularment es posa sobre la taula per generar adhesions entre la gent del carrer. Les coses allà on es remenen les cireres, però, necessiten el seu temps, i els lents engranatges triguen més del que suporta el sentit comú de la majoria dels mortals. Si tot va bé, l’any vinent serà el darrer any que fem el canvi d’horari d’hivern i tindrem una nova batalleta a explicar als nets. De quan tot ens posàvem d’acord per endarrerir els rellotges al mateix temps i tots podíem dormir una hora més. Encara que sigui mentida.