FOMO

FOMO. L’acrònim de fear of missing out o el que és el mateix: la por a pensar que potser t’estàs perdent alguna cosa. Hi ha qui pateix angoixa, fins i tot. Neguit de creure que has de ser-hi, que no hi pots deixar d’anar, que no pots deixar de saber, de tenir. En un món atapeït d’impulsos caòtics, on per molt que llisquis els polzes sempre hi ha alguna cosa nova a veure, a comentar, el FOMO esdevé la patologia inevitable dels nostres temps. No puc deixar el mòbil, perquè i si resulta que diuen alguna cosa que crec que he de saber? I si els amics comenten un mem i jo ni tan sols sé que circula? He d’anar al sopar d’amics perquè no em puc imaginar que hi passin coses que després m’hagin d’explicar. Encara que no em vingui de gust. Actuant des de l’ansietat, per por a no ser-hi. Fer-se gran –començo a entendre-ho– és superar el FOMO. Perquè cada cop m’interessen menys totes aquestes coses que se suposa que m’haurien d’interessar. Cada cop em rellisquen més les anades i vingudes de les persones que no conec. Perquè he assumit que en un món on la informació degota sistemàticament sense jerarquització –tot és urgent, tot és nou, tot és ara– no hi ha gaires coses realment importants, ni gaires coses que no puguin esperar. Al capdavall, els únics que en treuen partit, són aquells que coneixen la nostra debilitat i impulsen campanyes de publicitat per fer-nos creure que és ara o mai. Que aquesta oferta només serà vàlida per unes hores, que aquesta oportunitat és única, que tothom ho tindrà abans que tu. I mira, com més va menys m’importa. Fet i fet, viure al marge és cada cop més un luxe.