Dignitat col·lectiva

A vegades és necessari fer actes de dignitat col·lectiva. Hi ha massa por i silenci, davant de les quals sempre guanya qui fa més soroll, qui amenaça, qui s’imposa amb el crit... Però no guanya només al feble, sinó a tota una comunitat massa acostumada a no ser ni tan sols reactiva, sinó a deixar passar i tal dia farà un any. I és així com dominen, intoxiquen i manen des de la supèrbia els qui es creuen amb una superioritat moral insultant, perquè es pretenen més forts, perquè els deixem que s’ho creguin. A vegades, dic, és necessari fer actes de dignitat col·lectiva.

Ens hem de sentir orgullosos de qui som, del que fem, perquè ho fem pel bé d’una societat i el retorn que obtenim només és mesurable en termes de qualitat social i cultural. És un treball incansable, desagraït en certs moments, però immensament gratificant en la major part. Perquè saps que no ho fas per tu, que no hi ha ni un bri d’egoisme, ni per obtenir cap glòria, sinó que a partir d’una tasca col·lectiva, creant complicitats, es sembra una llavor que en el futur esdevindrà fructífera per la societat en la que vius, més sans socialment, més forts comunitàriament, més arrelats humanament. I enmig del camí, cultivar-nos i enfortir-nos com a persones amb sentiment de pertinença d’una identitat col·lectiva.

I al final del camí el que hi ha és saber gestionar el nostre propi futur com a societat, com a poble, evitant delegar-ho tot a un tercer que ens diu tot com ha de ser. Col·laborar en espais col·lectius, donar importància al vincle amb l’altre, un dels grans valors de l’associacionisme cultural. A vegades, és necessari fer actes de dignitat col·lectiva.