Generació de vidre?

En els darrers anys la gent més gran, o aquells més puristes, s’han acostumat a dir que els joves som una generació de vidre, només pel fet que hem canviat la manera de veure les coses. Que si som molt tous, que si ens queixem per tot, que si no aguantem la pressió... Res més lluny de la realitat. No seguim les mateixes tendències que anteriors generacions. També, tot sigui dit, obligats per les circumstàncies. Crisis econòmiques, pandèmies, inestabilitat i una incertesa que ens força a adaptar-nos. Aquells amb una visió més antiga de la feina, i de la vida, sempre diran que temps antics sempre van ser millors, que ells van suar molt per assolir objectius. I és cert, és un mèrit que no se’ls pot negar. Però no estem vivint la mateixa època, i el pas dels anys hauria d’implicar una evolució... En canvi, tot ha quedat paralitzat. Ens trobem lloguers que superen, de llarg, el sou mínim. Sous que no pugen al mateix ritme que ho fan els preus. Ens diuen que no ens esforcem prou, però el cost d’independitzar-se avui no té res a veure. No som una generació de vidre, som una generació que, marcada per les circumstàncies, no ha volgut canviar les regles del joc, però s’ha vist obligada a jugar les cartes d’una altra manera. Hem entès que l’estabilitat laboral de tota la vida no és real. Que no ens hi casem. Prioritzem i valorem el temps, la salut mental, la flexibilitat i la conciliació per sobre del sou fix i un horari laboral rígid. Això no ens fa més febles. Tirem endavant amb creativitat, esforç i resiliència. No som de vidre perquè ens trenquem: potser som de vidre perquè reflectim una realitat on a alguns no els agrada mirar-se.