La Crida

Escric aquestes línies amb la finestra oberta. Sentint –per grat o per força– les veus dels aspirants a nòmades digitals que fan la pausa cafè al pati del coworking de sota. La majoria són homes, joves i espanyols, i sembla que tenen el somni compartit de conduir un cotxe lleig i car amb matrícula personalitzada. Si més no, és el que puc deduir de les converses que s’escolen cada quarts d’onze. La darrera classe de crossfit, el restaurant de moda i expressions vinculades amb el màrqueting esquitxen la conversa matinal. Els temes són recurrents, repetitius i força limitats. Fins que passa la crida i es fa un gran silenci. Bé, silenci el seu, perquè jo no puc deixar de riure sota el nas, quan –passat l’estupor inicial– processen que efectivament algú s’ha mort i que un cotxe ho va esbombant als quatre vents. I un no s’ho pot creure, i l’altre creu haver-ho sentit malament i el de més enllà no ha entès un borrall del que deien. I mira que han passat tres cops. Segurament, la crida és d’aquelles coses de les quals no som plenament conscients perquè formen part del nostre paisatge habitual, però que no deixen de sorprendre els nouvinguts. Tant o més que el fred, les voreres amb semàfor incorporat o descobrir que som més que un carrer ple de botigues. Una d’aquelles coses que integren el paquet de les especificitats nostrades i que delaten com una societat petita ha adaptat la tecnologia als usos i costums. Encara que a ulls forans ni sembli una modernitat ni s’acabi d’entendre. Potser, després del català, els hauríem de dur a caçar el tamarro, per allò d’acabar-los d’integrar.