Espai públic en venda

A la monumental novel·la La broma infinita, publicada el 1996, David Foster Wallace imagina un futur distòpic on fins i tot el temps esdevé un espai publicitari, de manera que els anys deixen de ser un número i passen a adoptar el nom de la marca patrocinadora de torn. Ja no es parla dels anys 2002 o 2003, sinó de l’any de l’Hamburguesa Whopper o de l’any del Pegat Transdèrmic Tucks, respectivament. Però el que fa gairebé tres dècades semblava una exageració literària, avui ressona de forma inquietant quan veiem teatres, estadis, estacions de metro, festivals o esdeveniments batejats amb noms de marques comercials. El fenomen va molt més enllà del simple màrqueting: esdevé una colonització simbòlica de l’espai públic i de la memòria col·lectiva. Quan l’imaginari compartit queda associat a logotips, el que es transmet a les noves generacions no és només cultura o esport, sinó també consum. La normalització d’aquestes pràctiques converteix la ciutadania en audiència permanent, sotmesa a un relat que prioritza el benefici privat per sobre del valor social. Certament, les institucions públiques i les entitats culturals o esportives necessiten recursos per sobreviure, i sovint el patrocini és l’única via possible. Però cal preguntar-se quin preu estem disposats a pagar quan renunciem al sentit dels espais i els lligams que generen. Potser el repte no és només trobar finançament, sinó preservar també el patrimoni col·lectiu. Perquè si anem deixant que el llenguatge i la memòria siguin governats pel mercat, les prediccions de Wallace acabaran fent-se realitat més aviat que tard.