Llibres de fer bonic

Els lectors habituals de llibres –en paper o en digital– tenim tendència al proselitisme. Ens agrada compartir lectures i converses sobre allò de bo –o de dolent– que hem llegit darrerament. De la mateixa manera que ens uneix aquest punt esnob –inevitable– que ens fa arrufar el nas quan descobrim publicacions virals com la d’aquella influencer que es vantava de la seva poca passió per la lectura i d’haver comprat El petit príncep a una franquícia d’Inditex. Llibres de portada estètica –tot ha de ser (a)estètic ara– sense importar si era realment una llibreta en blanc o una serp que s’havia empassat un elefant. Tampoc estem tan lluny d’aquells drapaires que venien enciclopèdies a metres lineals, per omplir prestatges amb voluntat de fer veure que en aquella casa hi havia gent llegida. Quan l’únic requisit era que les puntes no fossin escantonades i el color del llom lligués amb la resta de la decoració. Prioritats. Cap novetat. Els lectors som minoria. Sempre hem estat minoria. Abans per manca d’accés a la cultura, ara per sobrecàrrega d’estímuls més golafres i menys exigents. Tampoc passa res. Encara que als que ens agrada llegir ens pugui resultar incomprensible que hi hagi qui –voluntàriament– prefereixi altres coses a endinsar-se en el món de les idees, de les emocions, de les històries compartides i a crear aquests vincles invisibles amb autors, altres indrets, altres temps. Suposo que deu ser la mateixa sensació d’aquells apassionats per fer cims, o pel futbol, o per un bon vi. Al capdavall, segurament la lectura està sobrevalorada i no dona gaire rèdit.