Desobediència civil

En un moment decisiu de la història com l’actual, el posicionament públic pren més rellevància que mai. Els fets de La Vuelta, bàsicament els de Madrid, van provocar una allau de declaracions -sensates algunes, arrauxades les més- que han deixat despullat més d’un líder/essa. Malgrat el desprestigi a què, les hem abocat les paraules continuen sent importants. “Charlie Kirk, l’home que va morir de la seva pròpia metzina, era el paradigma d’un temps en què tothom pot dir la bajanada més tèrbola i trobarà un nínxol de persones disposades a propagar-la com la pesta”. Aquestes paraules són de Daniel Vázquez Sallés (Don Felipe i Don Alfonso. El Nacional, 17/09/25) i saben copsar, com jo mai arribaré a fer, el momentum. De Madrid, la majoria dels mitjans i tots els abanderats de l’ordre i la llei, van focalitzar els fets en el grapat d’exaltats que va llençar tanques i trencar mobiliari urbà. Que fossin milers de persones de tota mena i condició els que protestaven a favor de Palestina tant se’ls en fotia. Però, ves per on, el que es volia vendre com un fet puntual de desobediència civil fora de lloc, com ho són tots per natura, ha estat el detonant d’una ona de posicionaments internacional contra el genocidi que Israel està cometent a Palestina. Oh sorpresa! Ara ja es diu pública, oberta i oficialment, que s’està cometent un genocidi. L’escena geopolítica mundial és un laberint enigmàtic i trampós; i els interessos econòmics no tenen pàtria ni ètica. Tan cert com que la història no està escrita i que, malgrat tota la brutícia virtual que s’escampa interessadament, no es pot subestimar el poble. Perquè només ens tenim a nosaltres.