Fracàs del diàleg

Veiem com es va estenent arreu del que encara podem considerar països avançats una crisi política que és de fons: és la crisi de la democràcia que en gran manera no és altra cosa que el fracàs del diàleg. Ho constatem en el context internacional, sigui als Estats Units o al nostre entorn europeu més proper, on s’ha instal·lat de fa temps la violència ideològica. És a dir, la imposició d’una visió oficial de les idees que construeix un relat que acaba legitimant qualsevol mitjà per defensar-les. Gràcies a l’absència de diàleg i al fracàs d’un sistema imperfecte, de forma silenciosa i pràcticament imperceptible s’ha assentat en els països occidentals una manera de fer política que polaritza en lloc de buscar nexes per construir. Insisteixo, és el fracàs del diàleg, que ha esta banalitzat d’una manera tan bèstia que es fa servir com a munició per destruir i no pas com el que realment és: una eina imprescindible per a l’avenç de la societat. Extremisme i populisme, dos mots que van de la mà, però que no aporten altra cosa que la intolerància i la polarització, perquè no construeixen altra cosa que grandiloqüències de relats buits, grans frases que agraden a un determinat públic arrossegat perquè la política convencional no ha donat sortides als seus problemes. A casa nostra no en quedarem exempts d’aquest fracàs, en part ja el tenim aquí. Dependrà dels polítics actuals, de tots ells, que vagi a més, que pugi d’intensitat, o si, per contra, seran capaços d’obrir vies de diàleg fugint d’una polarització innecessària per al futur del país.