La Santa Creu

El 14 de setembre els cristians vam celebrar la festa de l’Exaltació de la Santa Creu. Als llibres litúrgics trobem dues festes en honor seu: l’anomenada Invenció (referida a la seva troballa per Santa Elena i que se celebrava el 3 de maig) i l’Exaltació (que commemora la seva recuperació, per part de l’emperador Heracli), estant en poder dels perses. Aquests, després del setge de la ciutat santa de Jerusalem (l’any 615), s’havien apropiat de les seves despulles. Fins que 13 anys més tard es van restituir on pertocava. Per als creients, suposa l’entrega de qui ens estimà fins a l’extrem de donar la vida. No hi ha amor més gran. La por dels deixebles del Divendres Sant no podia sinó portar-los a la desesperança… Sols exalçant son fill, Déu podia oferir-nos la salvació, fent-se un de nosaltres. El camí de la fe desencisada de Divendres Sant a la fe joiosa de Diumenge de Pasqua passa pel tràngol de la creu. Molt més encara: la necessita per tancar aquesta mena de cercle i donar un sentit ple a tot. La secularització social i el laïcisme creixent de l’entorn pretenen carregar-se tots els símbols que ens ho recorden. Potser ho aconseguiran al cim d’alguna carena o al voral d’un viarany lluny d’un nucli urbà. Més difícil ho tenen –per no dir impossible– si es proposen foragitar-ho del cor dels humils i senzills. Si no ens fem com ells, ho tenim magre per entrar al regne de Déu. De la creu estant, del Crist brolla sang i aigua. Allí mateix, Crist ens confià Maria com a mare. De la creu, neix la força de l’Església... No es tracta de cap símbol. Som just davant l’essència i l’eix del cristianisme.