Marcant patriotisme

Esmolava les tecles per deixar anar què em semblen els i les eixelebrats/des que es vanten de no llegir, quan he ensopegat amb EL titular. Abans que les neurones se’m desconnectessin del tot, una cerca virtual ha revelat que no eren els meus ulls, ni una errada, ni cap broma de mal gust –bé, de fet sí–. Salvador Illa, amb el tremp que el caracteritza, ha dit que “no permetrem que ningú faci un ús polític de la llengua”. Aital bogeria de declaració venia provocada per la publicació d’una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que anul·la diversos articles clau d’un decret que havia de blindar la immersió lingüística a les escoles, amb el català com a llengua vehicular. No paga la pena entrar en el detall de l’assumpte judicial perquè el català –i Catalunya– fa segles que són una qüestió política d’estat a Espanya. Com també, salvant totes les diferències que hom pugui imaginar, a Andorra. No és res nou que els catalanoparlants –andorrans o residents, tant se val– som minoria. Que el català sigui l’idioma oficial no garanteix res. Lleis, reglaments i normatives esdevenen fumaroles, quan un país es ven al millor postor, com és el cas. Dijous passat Catalunya va celebrar la seva Diada nacional reivindicant, a estelada descoberta, que amb la llengua –essència identitària– no s’hi juga. Dilluns havia estat la d’Andorra. Allí i aquí es van succeir les declaracions plenes de bones intencions de polítics i institucions. Aquí i allí el que comptava era sortir a la foto i marcar patriotisme, guardant el respecte degut als qui, de veritat, manen.