Onze de setembre

Avui és la diada nacional de Catalunya i és inevitable recordar com, fa relativament pocs anys, especialment al llarg de la dècada del 2010, la celebració de les diades va esdevenir el moment àlgid de la reclamació de la independència per part de milers i milers de persones. Recordo quan l’independentisme català era encara força minoritari, un temps en què el més important de les diades era el dia festiu que implicava i com de bé anava per fer un cap de setmana llarg o un pont. Per a alguns, aquells onzes de setembre eren els representatius de la catalanitat ben entesa, la que representava tothom. Ara bé, quan van començar a sortir milers de persones als carrers, en alguns casos dos milions per ser exactes, el catalanisme polític va començar a ser excloent, a no representar Catalunya sinó només una part petita i minúscula. Malauradament, el dia que es va decidir fer una comprovació empírica i científica sobre si aquesta part era minúscula o majúscula, es van imposar les porres a les urnes. Sempre hi ha hagut gent disposada a imposar la fe cega al coneixement, i allò no en fou l’excepció. Ara diuen que ha tornat la pau social i que les diades tornen a ser de tothom. No entenen, però, que hi ha coses que hom sent que van més enllà del context social i econòmic d’un moment, perquè són sentiments. Els sentiments no es poden arrencar de soca-rel ni depenen tampoc del polític de torn, faci el circ que faci, digui les mentides que digui o prometi coses que no complirà mai. L’independentisme està en hores baixes, certament, però qui cregui que és mort s’equivoca i tard o d’hora s’endurà una sorpresa.