Essencials

Molt simples, modestos, plans i alhora delicats i subtils, sense més. Incòmodes, de vegades, necessaris, altres, significatius i poderosos, gratificants... així són els silencis. Aquells moments en què no dir ho diu tot, en què estalviar-se un comentari augmenta la cotització d’un mateix.

Incòmode sovint perquè ens despulla. Ens obliga a mirar-nos sense filtres, a escoltar el que no volem sentir. Però també reconforta. És refugi, és calma, és presència. És aquell moment en què una mirada ho diu tot, en què un sospir és més eloqüent que mil paraules. Hi ha silencis satisfactoris que uneixen. Silencis que són de complicitat, que són de respecte, que són d’amor.

La rutina ens arrossega: les feines, les reunions, les notificacions, les presses. Ens fa sentir vius, però també ens esgota. En un entorn trepidant, sumptuós, complex, sofisticat, el ritme que ens arrossega, la rutina de les obligacions, les feines, el bullici cada cop més intens del trànsit... caòtic, dispers, vitamínic. Ple de contrastos tot ens empeny cap a l’excés. Cap al deliri. El soroll vitamínic i addictiu.

Però el silenci més difícil de trobar és el silenci interior. Aquell que ens permet connectar amb nosaltres mateixos. Que ens obre a escoltar la nostra veu més profunda. Que ens permet discernir entre el que és essencial i el que és accessori.

Aquest silenci no es troba en el buit, sinó en la presència, en l’essència, on en el llenç blanc es pinta un món imaginari a tot color.