Mirada a Verdaguer

Certament, arribo tard. Bé, sempre que considerem que un ha de llegir determinat llibre quan és novetat o ha coincidit que ha guanyat algun premi. No soc dels que pensen així, sinó que les lectures de llibres van molt condicionades als estats en els quals un es troba. Des de tenir temps per poder-se concentrar en un determinat text, fins a tenir l’ànim que ens requereix aquella edició. Dit això, que espero que serveixi per excusar-me, no ha estat fins aquest estiu que he obert les pàgines d’Entre l’infern i la glòria (Edicions de 1984), aquesta monumental obra de l’Àlvar Valls explicant la història de Jacint Verdaguer. Amb molta precisió i una escriptura envejable, l’Àlvar ens endinsa en la vida d’un dels més grans escriptors de tots els temps. No és una novel·la biogràfica, ens va alertar Valls en més d’una entrevista quan va ser guardonat pel llibre, perquè hi ha episodis de la vida de mossèn Cinto que, tot i haver succeït, els seus diàlegs, ens diu l’autor, han estat inventats perquè ningú en va ser testimoni. D’acord, però la mirada a Verdaguer que un acaba tenint després de la lectura és molt més humanitzada que el personatge èpic amb el qual sempre l’hem identificat. Al marge de la gegantina història que ens explica el llibre, cal destacar el gran coneixement de la llengua que desplega l’escriptor. A través del text, ens fa coneixedors, per si no ho sabíem, de la gran riquesa de la nostra llengua en tots els seus accents. I no puc deixar de remarcar-ho en un moment en el qual es tendeix a empobrir-la i relegar-la de categoria. Mai és tard per llegir l’Àlvar, perquè mai arribem a destemps a llegir un bon llibre.