Comiat

Fa un munt d’anys que el Diari d’Andorra m’ha ofert, sense condicions prèvies, sense pressions de cap tipus, sense directives a seguir, amb total llibertat, el plaer i també la responsabilitat d’escriure la crònica i el pols d’aquest gran país, el meu, el nostre, tot des del meu prisma personal i particular, amb la meva empremta i estil, en un article d’opinió setmanal. M’hauré equivocat tantíssimes vegades, potser també extralimitat i ho hauré d’assumir, perquè quan et buides l’ànima, pots ferir sensibilitats. No en tinc cap regust amarg, ans al contrari. Penso haver estat fidel a les meves conviccions, contundent també i respectuós amb la diferència. He d’agrair al sofert lector la paciència de llegir-me, també d’opinar, tot i els retrets pertinents que bastits i argumentats des de l’educació, han creat polèmica de forma constructiva. Aquests intercanvis m’han fet millor persona. És evident que com a columnista recurrent, amateur en el meu cas, en disposar d’un espai setmanal en aquest Diari prestigiós, he estat un privilegiat que ha participat humilment a la creació d’opinió, fomentant un debat que enriqueix la convivència i la maduresa de l’Estat. He apreciat que aquest país disposa de les eines necessàries per garantir la llibertat d’expressió, un tresor que només tenen les democràcies consolidades. A la vida, el nostre pitjor enemic és el temps, i aquest ens marca inexorablement el ritme vital. Necessito doncs aturar-me, abandonant aquest format dels 1.592 caràcters amb espais, i desitjant-vos unes exquisides lectures en aquest excel·lent i plural mitjà.