Vacances pagades

Que pugi de vacacions a Andorra el president del govern espanyol i la primera dama és una qüestió estrictament privada, que no ens hauria de fer ni fred ni calor. Com si ho fa el president de Sildàvia o el de Bordúria, igual. Si de cas, ens hauria de provocar una punteta d’orgull, perquè alguna cosa bona hi ha de veure, per atrevir-se a pujar i exposar-se a rebre incomptables garrotades. S’hi deu trobar a gust, perquè és reincident. Ara, que Pedro Sánchez té, en comptes de pell fina, un blindatge compost i reactiu com el que porten els carros M1 Abrams, i res del que li diguin l’afectarà. Li retreuen alguns compatriotes que hagi abandonat el país després dels paorosos incendis; si s’hagués quedat als centres de comandament li haurien dit de tot menys bonic, que si fot nosa, tot postureig, que si naps i o que si cols. Tothom parla del descrèdit de la política, no pas sense motius ni raó. Els presidents espanyols, des de Suárez fins ara, solen ser personatges freds, arrogants, cínics, calculadors, sense sentiments visibles, envoltats d’una guàrdia pretoriana de llepaculs i turiferaris. Deu ser l’única estratègia possible per sobreviure a la pressió del partit i de l’oposició, a la de la premsa (amiga i enemiga), a la de la monarquia del Preparao, a la del poder judicial, a la dels militars i els espies, a la dels col·legues del (des)concert de les nacions i, sobretot, a la influència abismal de la llotja del Bernabéu. Que descansi uns dies i de pas faci una mica de gasto, coi.