Hernàez

La setmana passada va morir Enric Hernàez. Ho va avançar la revista Enderrock. El cantautor formava part d’una generació d’artistes dels anys 80 que mai han estat prou reconeguts. En aquella època jo en vaig ser un ferm seguidor comprant els seus cassets, més que no pas els discs de vinil perquè així el podia escoltar al cotxe mentre conduïa amb el carnet acabat d’estrenar. Els seus àlbums, les seves cançons formen part de la banda sonora de la meva vida i d’una determinada etapa, aquella que va de mitjans dels 80, quan publica Una foguera de Sant Joan en ple gener, fins a principis del 90 quan grava un meravellós disc fet amb Jordi Gas amb un títol més que poètic L’últim segon d’un gran somni –et poden dir alguna cosa millor?–. Perquè si alguna cosa distingia Enric Hernàez eren les lletres de les seves cançons, a les quals aconseguia posar-hi aquella melodia que les convertia en perfectes. Per esmentar-ne algunes: Tan lluny de tu i Vés a jugar amb les teves nines (Arigató, 1990); Et donc la vida i No és per tu (7PM, 1986); Sobre els teus pits i Carta (La tardor a Pekín, 1985); i les versions de poetes com la insuperable Ombra d’Anna de Josep Palau i Fabre o la Cançó de bressol per somiar-te de Papasseit. En vaig perdre la pista i el vaig retrobar uns quants anys després refugiat al Barnasants on era el veritable protagonista. Era un altre Hernàez, amb un estil diferent, més acústic, més de distància curta, però conservava aquella ànima que el feia únic i aquella veu inconfusible. Vagi aquí el meu homenatge.