De l’Estatut a la Cooperativa

Quan fa uns quants anys es va començar a parlar de l’estatut de l’artista (encara recordo una primeríssima reunió amb els consellers del PS sobre el tema), a tots els agents del món cultural la iniciativa ens va semblar necessària i de gran utilitat. L’objectiu era ajudar a professionalitzar els creadors del país per tal que poguessin facturar, cobrar i cotitzar sense haver d’assumir uns costos impossibles i uns requisits difícils de complir. Tanmateix, els canvis en la llei referent a les cotitzacions (i als percentatges que es poden aplicar ara sobre la quota de la CASS), van fer que l’estatut de l’artista no representés cap avantatge real i sí, en canvi, l’exigència d’haver de complir un pla de professionalització que ben pocs poden assumir, perquè el salt d’un amateur a algú que viu principalment de la seva activitat artística és molt més gran del que pot semblar. Per tot això, al final, aquell estatut que semblava ser la panacea de molts dels problemes dels creadors ha acabat diluït i mostrant-se poc efectiu. S’ha d’agrair la voluntat dels grups polítics d’intentar-ho i la intenció del ministeri que això arribés a bon port, malauradament la sensació és que a efectes pràctics ha estat un fracàs. Fa un parell de dies el Diari publicava la possibilitat que es creés algun tipus de cooperativa per facilitar la facturació i la cotització dels artistes, una proposta que pot servir per solucionar els problemes en aquest sentit. Esperem a veure si aquesta vegada la iniciativa pot servir realment per afavorir una major professionalització d’uns creadors que a casa nostra són molt nombrosos per la mida del país.