La rentadora

Aquest estiu ha estat com nedar en una piscina on sempre fas peu. Desconnectada, però mai del tot. Suposo que cada feina té les seves coses. Al final resulta més fàcil mirar de resoldre que demanar una treva. No és una queixa. Simplement constato la dificultat de poder passar la porta i deixar el telèfon enrere. De fet, ni per fer fotos no em caldria. Ben poques n’he fet, enguany. La facilitat de copsar en una instantània qualsevol cosa que ens envolta fa que les captures ens ofeguin el record genuí. O potser ha estat la mandra, ves a saber. Estius de no pensar en què et poses, no pentinar-te, viure amb la cara recent rentada, de no caure en totes aquelles autoimposades normes del que se suposa que has de fer, d’horaris preestablerts, d’insomni i llistes de tasques pendents. Però ja estem de tornada, encara que ens pesi i que sembli que no hem marxat mai del tot. Enrere queden les lectures sense pressa –no us perdeu Matermorfosis de Laura Tomàs que surt el primer de setembre amb Medusa–, els arrossets amb carxofa, rap i llagostins prop de la terreta, les migdiades eternes i el remix de Paquito el chocolatero de les festes petites. El munt insultant de roba bruta que encara queda per rentar s’entesta a ser la prova de càrrec d’un estiu que –com haurien de ser tots els estius– sempre és massa curt. Mentrestant, la rentadora gira i gira, i avui ja és dilluns, i quan hàgim desat el darrer biquini net al calaix, redoblaran amb pas feixuc els tambors d’aquella vella cançó del Duo Dinámico que ens recorda que, malgrat falten uns dies per Meritxell, aquest estiu ja és història.