Turisme d’Instagram

Si tot va bé, el 2031 La Gioconda deixarà l’actual Sala dels Estats del Louvre per instal·lar-se en un espai annex de nova planta, concebut expressament per acollir-la i, de pas, gestionar millor la riuada diària de turistes que col·lapsen el museu. El projecte, amb un pressupost d’uns 800 milions d’euros, promet una visita més fluida gràcies al fet que la sala tindrà un accés independent (previ pagament de 30 euros). Però per molt que canviï l’entorn, el problema seguirà sent el mateix: el culte al postureig. No importa que aquest sigui un dels retrats més estudiats de la història de l’art; importa que és LA foto que cal tenir. Per això, en lloc de contemplar la famosa obra de Da Vinci, milers de persones li donen l’esquena cada dia per fer-se selfies que la redueixen a una simple taca al fons de la imatge. Però què més dona. La clau de l’experiència no és admirar La Gioconda, sinó poder dir que l’has vist, encara que sigui de passada i a través de la pantalla del mòbil. Perquè l’observació real del quadre –quan es produeix– es limita a uns pocs segons abans de marxar corrents al següent punt de la llista. El turisme d’Instagram no busca comprendre ni gaudir, només acumular proves visuals destinades a persones que ni tan sols coneixem. La Gioconda esdevé així un attrezzo més del nostre procés d’autoexhibició, com ho pot ser també el cappuccino que ens prendrem en sortir del museu. L’obra d’art es converteix en un decorat i el viatge, en una estressant sessió de fotos on tot és escenari, però res no és vivència autèntica.