Jo Nesbø

Avui els escric sobre literatura. Aquest estiu m’he aficionat a la lectura de llibres de Jo Nesbø, no necessàriament els més coneguts de la sèrie de l’inspector Harry Hole amb què ha guanyat més d’una distinció a la millor novel·la negra dels països nòrdics, sinó al thriller criminal d’El regne i la seqüela El rei d’os (editats per Proa i amb traducció de Laura Segarra). Els protagonistes, els germans Carl i Roy Opgard, cometen tot un seguit d’assassinats conseqüència d’una dura infantesa en un lloc de tan difícil supervivència com és un poblet del sud-oest de Noruega, amenaçat per la construcció d’una nova carretera que els deixarà apartats de tot trànsit. Recomano els dos llibres; l’estil literari de Nesbø enganxa des de la primera pàgina i no decep en les expectatives que es van creant a mesura que un avança en la lectura. Les històries de lladres i serenos, o almenys així dèiem a les sèries policíaques –desconec si s’ha perdut l’expressió– són històries que enganxen lectors de totes les edats. No sé el perquè d’aquest magnetisme i com és que la raça humana ens sentim tan atrets per aquest gènere, literari o cinematogràfic, que acaba ascendint un graó més quan del que es tracta és d’explicar un crim real. El que popularment es coneix com a true crime i que a prop de casa nostra tenim un referent en Carles Porta, diuen que atrau més les dones que els homes –ja els puc dir jo que a casa és exactament així– però realment què ens atrau: posar-nos en el paper del detectiu, prevenir-nos davant el que pateix la víctima, o posar-nos en el cervell de l’assassí per descobrir el propòsit de l’assassinat?