La gent

Una de les coses més entretingudes de fer durant la pausa estival –més enllà d’untar-nos amb antimosquits– és mirar la gent de la platja. Aquesta mena de formiguer acolorit que inunda cales i terrasses amb cares colrades o lletoses –segons el temps que fa que han abordat la costa i el grau de parentiu que tenen amb les gambes de Palamós–. Tots amb històries diferents a les espatlles, orígens diversos i treves de diferents formats, però compartint aquesta uniformitat que només concedeix la mort i la xancleta –que tot ho iguala–. Cossos desmanegats, deixats anar sobre la sorra calenta. Professionals de la cadireta i els tapers de síndria, conviuen amb els espavilats que desen les tovalloles sobre les gandules més ben ubicades de la piscina de l’hotel abans d’anar a esmorzar. Els adolescents turgents desprenen feromones i creuen mirades pel passeig marítim i les mares i pares atribolats recullen, encalcen i controlen uns plançons que sembla que són els únics que gaudeixen d’estar en família, mentre els avis –ja de tornada– s’ho miren de lluny. I els coneguts, no ho oblidem. Perquè no importa com de lluny vagis, sempre acabaràs trobant algú conegut. Ai, l’estiu... aquest temps de pau... de respirar brisa tenyida de salnitre –quan en realitat és barreja de citronella i crema solar–, de capejar horaris encotillats –quan no hi ha res més rígid que l’hora de la reserva de la paella al xiringuito–, de postes de sol amb regust de compte enrere. L’estiu enceta el temps de descompte amb gestos cansats, calor sufocant i el desig inconfessable de tornar a la pluja fresca i a la dolça rutina.