Preguntes incòmodes

L’altre dia, una amiga se’m queixava que, cada cop que acudeix a una trobada familiar, ha de fer front a tot un reguitzell de preguntes incòmodes sobre la seva vida sentimental. Una trampa de la qual, pel fet de ser dona i estar a la trentena –una etapa crítica, segons sembla–, li és pràcticament impossible escapar. Tots ho hem viscut alguna vegada o altra. Si ets solter, toca el clàssic: “Quan ens presentaràs algú?”. Si tens parella: “I per quan el casament?”. Si estàs casat: “I el fill, per a quan?” Si en tens un: “I el segon, què, us hi poseu ja?”. No importa quin sigui el teu estat civil o familiar, perquè sempre hi haurà un nivell al qual no has accedit. Tot fent broma, vam arribar a la conclusió que la següent pregunta lògica seria: “I quan penses divorciar-te? O és que penses passar tota la vida al costat d’aquell/a idiota?” I un cop consumat el divorci, el cicle recomençaria amb un “Quan ens presentaràs algú?”. El més curiós de tot plegat és que ningú et pregunta si ets feliç, si estàs bé o si el que tens ja t’omple. No: l’únic que volen saber és si estàs complint amb un guió vital preestablert. Potser ja tocaria jubilar aquestes pràctiques inquisitorials invasives o, almenys, contribuir a erradicar-les plantant-hi cara amb respostes igualment incòmodes: “Quan em doni la gana”, “Mai”, “Quan trobi algú que m’aguanti”... O, si l’interlocutor ja té una edat, contraatacant amb una altra pregunta: “I el seu funeral, tieta Montserrat, per a quan?”.