El viatge

Descobrir un nou paisatge vital, alterar els costums i les rutines, tastar noves menges, canviar d’idioma. Posar distància de l’entorn habitual per retrobar-nos, imaginar altres vides possibles o simplement desconnectar. Cadascú busca coses diferents quan emprèn un viatge, i ni tan sols per a un mateix no necessàriament són les mateixes avui que les de fa uns anys. Les vacances solen ser una bona oportunitat per fer-ho. Difícilment en una altra època de l’any ens podem permetre desconnectar d’allò autoimposat i sortir de la roda del hàmster per obrir-nos a altres mons. I, així, veus aquells que programen cada escapada amb detall, amb la llista de llocs a visitar, coses a fer, plats a tastar –si avui és dimarts, això és Florència–, que conviuen pacíficament amb els que no fan plans perquè cada any fan el mateix, i els que surten de casa sense saber on faran nit. Temps per a alguns de mandres i migdiades, de gelats i sobretaula, de capvespres tranquils, de lectures pendents. De sol i de sal. Per a d’altres són dies de gent i de racons desconeguts, de plats exòtics i vistes paradisíaques, de nits eternes i nous amics. I per això no cal anar molt lluny, ni tan sols gaires dies. Perquè cada viatge que fem és un camí que decidim transitar o no. De fet, hi ha molta gent que marxa a l’altra punta del món per fer el mateix que faria al costat de casa. Viatges impermeables, que no deixen rastre, que rellisquen sobre la pell més enllà d’una polsera plastificada. Al capdavall, l’únic viatge important és el que fem cap endins, i la distància que hi posem, una facilitat o un miratge més.