Masculinitat en bici

A l’estiu m’agrada fer bicicleta de muntanya, i ho faig normalment per un terreny amb pujades exigents i camins pedregosos. Com a esport que és, tinc clar que practicar-lo implica cansar-se i la necessitat d’estar (o de posar-se) en forma. Fins aquí, tot bé. Arriba un dia, però, que et planteges que t’agradaria anar més lluny, fer una ruta més llarga o amb més desnivell, un esforç que saps que les teves cames no suportaran. O que potser, per aconseguir-ho, hauràs de destinar tantes hores a entrenar que esdevindrà pràcticament impossible. I és aleshores que et planteges d’agafar-te una bicicleta elèctrica, per pedalar, fer exercici i gaudir de la natura, que és el que en el fons et mou. Per veure si allò pot ser una bona idea, cerques algun vídeo a les xarxes socials i allà topes amb un excés de testosterona als comentaris. El resum de moltes d’aquestes piulades és que l’elèctrica és una bicicleta per a vells o impedits, però que exceptuant aquests dos casos és una vergonya fer-la servir, que els homes (de veritat, s’entén) han d’estar forts i han de notar com les cames els cremen per l’esforç. Vaja, que si algú de la meva edat opta per una elèctrica serà un bleda, un pusil·lànime, un covard i un efeminat (com a poc). Òbviament, tothom té dret a dir-hi la seva, és clar, però em pregunto en quin moment anar en bici i quin tipus d’aparell fas servir ha esdevingut una qüestió sobre masculinitat mal entesa i prejudici respecte al que fa i deixa de fer la gent. Per què la gent no pot gaudir de la seva vida com li vingui de gust sense que això generi un debat sobre què és, com ha de ser i què ha de fer un home?