La maleta

Era el meu primer gran viatge sola. En aquella edat en què tu sents que ja ets gran, però en què sembla que ningú més no se n’hagi adonat. No volia que ningú em fes un cop de mà. Sabia perfectament què volia i què podia necessitar durant un estiu a 700 quilòmetres de casa. De res no van servir els consells materns, assenyats i irritants com només ho poden ser quan no has fet els divuit anys. Les setmanes anteriors havia anat desant roba, sabates, banyadors i llibres que cada cop feien més nosa sobre del llit. Fins que –amb la llista a la mà– vaig anar entaforant tot allò imprescindible i uns quants persidecàs. Finalment, a aquella enorme maleta grisa s’hi va acabar sumant una guitarra, una motxilla i un barret. Dos trens, un bus, un cotxe i catorze hores de viatge després, la realitat em va ensenyar a foc una de les més preuades lliçons de la vida adulta: viatja lleuger. Des d’aleshores, cada cop que faig una maleta miro de posar-hi només allò realment imprescindible i –per poc que pugui– treure abans de tancar-la una o dues coses, que si mai fan falta ja les compraré en destí. Aquests dies que uns i altres fem i desfem maletes m’hi torno a trobar. Poc pes, poc embalum i el neguit de no deixar-te res de realment important. I amb els anys he anat perfeccionant la tècnica de posar allò just sense gaires concessions. En la memòria queda aquella promesa formulada entre les dents a la tornada d’aquell viatge iniciàtic –esllomada i penedida– en què en el futur arribaria el dia en què només em caldria una visa i el raspall de dents per viatjar. Encara no ho he pogut fer, però algun dia arribarà.