Enveja i rivalitat

Sempre s’ha dit que entre veïns cal mantenir una actitud cordial que permeti una convivència si més no civilitzada. Els intercanvis inherents a la proximitat determinen i mesuren aquest fet, i la quantia del valor d’aquesta relació pot enriquir mútuament les parts, si hi ha desinhibició i empatia. Tampoc cal posar-se gaire esplèndids, ja que entre veïns, quan es parla d’amistat, en realitat són interessos. Queda doncs clar, que en unes negociacions entre propers, tot i ser tan propers, està prohibit emocionar-se. Quan el govern de la Generalitat de Catalunya ens emplaça gentilment a l’any dos mil cinquanta, per començar a mirar-se, a estudiar sobre el paper, un traçat de tramvia, entre la Seu d’Urgell i la frontera andorrana, en realitat ens està enviant, això sí, però amb un llenguatge diplomàtic astut, a fregir espàrrecs. No poden suportar que la publicitat dels nostres camps de neu, els més atractius dels Pirineus, restin exposats in aeternum al metro de Barcelona, quan la Generalitat està apuntalant financerament unes estacions catalanes que surfegen a la cresta d’un penya-segat. Els somniadors dels Països Catalans, una entelèquia de secula seculorum, observen l’Estat andorrà amb una barreja entre enveja i admiració, clavant l’estendard de l’idioma comú, per intentar captar-nos en cos i ànima, i complimentar els seus particulars interessos humits. Quan els CDR, soldats del procés, ens tallen periòdicament la carretera de la Seu d’Urgell, reivindicant intrigues alienes a Andorra, penso seriosament que cal rebatejar el meu idioma, el català, com a andorrà.