Alegria, és festa major

No sé si és perquè se’ns ha mort el guapo de la Trinca, però les festes majors ja no són el que eren. Potser són els anys, que han desgastat els records sota els tendals de la plaça del Poble sota l’epígraf de “cafè, copa i puro” mentre la cantarella de la Principal de la Bisbal ens recordava la cita anual amb la diada gran de la parròquia. Deu ser això, perquè el jovent avui continua vivint amb delit totes i cadascuna de les oportunitats de trobar-se en una o altra vila per complimentar un ritu que els agermana –sense saber-ho– amb els seus rebesavis, que també aprofitaven l’ocasió pel mateix que ells, festejar, al capdavall, en l’ampli sentit de la paraula. El món no ha canviat tant, ja ho veus. Les firetes, l’olor de l’oli recremat i espès dels valents que encara no saben que cap estómac és invencible, els petards, els balls, i el xivarri fins passada la matinada, per a gaudi dels noctàmbuls i desesperació de tots aquells a qui la festa ja no ens fa tanta gràcia. Sort que són quatre dies l’any, pensem alguns. Els que poden fugen a la platja i la resta aprofita per sortir i sumar-se a la gresca, que fet i fet, saben que tampoc podran dormir. I així es desgrana l’estiu. Entre xocolatades, sardanes i balls de tarda, en un catàleg d’activitats que tampoc ha canviat gaire en els darrers cinquanta anys. Com tampoc han canviat les rialles dels grups de noietes que desfilen, perfumades i engalanades amb aquell estudiat desordre, davant un grapat de ganàpies adolescents que malden per acostar-se a aquella –o aquell– objecte del desig. Avui, com ahir... Alegria, que és festa major.