El tren descarrila?

No cal tenir una bola de vidre per saber que això del tren, o del tramvia, descarrilà tard o d’hora. Diuen que potser el veurem abans del 2050, però qui s’ho creu? Ja saben que en qüestions d’obra pública, el que està previst a tres anys vista n’acaba trigant deu, imaginin-se doncs quan parlem de més de dues dècades d’espera! Pensin que el 2050 el món ja viurà només d’energies renovables, als oceans no hi haurà ni un plàstic, el canvi climàtic s’haurà revertit, haurem anat i tornat de Mart i estarem ja, aleshores sí, a les portes del referèndum per l’acord d’associació. Els que coneixem una mica l’estima de les inversions catalanes i espanyoles al Pirineu ja veiem que això no s’aguanta per enlloc: és com si de cop i volta un govern estatal decideix construir un gratacel de pisos socials de luxe en el suburbi més pobre del país. O, millor encara, del país veí! M’imagino l’opinió pública catalana veient com el seu govern es gasta una morterada per construir infraestructures al país veí mentre les seves rodalies cauen a trossos... (ara que hi penso, això és el que va portar al procés independentista, però aquesta ja és una altra qüestió). Sigui com sigui, és ben poc creïble que això succeeixi, només pot cabre en l’esperança d’aquells que creuen que aquest any els tocarà la loteria de Nadal o els que demanen els números de la pròxima Primitiva al ChatGPT. Però ja saben com va la cosa, anem de pastanaga a pastanaga per seguir creient en el projecte ferroviari, que per aquestes latituds s’espera des del segle XIX. Sí, tal com ho senten. Diuen que hi ha trens que passen només un cop a la vida: aquest molt serà que el vegi en vida meva.