Corrents subterranis

La vida et porta. De vegades amb tossuderia. Què fa que acabis estudiant una filologia, o que no hagis acabat els estudis secundaris, o que passis els dies regentant una botiga o fent hores a l’Administració pública? Quins són els camins que –d’una manera més o menys subtil– et condueixen fins allà on ets avui? En alguns casos, segurament molts, és el corrent. La inèrcia del que se suposa que has de fer, que si no troba gaire esculls imprevistos et deixa a port conegut. Advocada, com la mare, empresari al negoci familiar, casat amb la parelleta, amb casa a la platja i una hipoteca. Tanmateix, de vegades determinats episodis vitals poden fer trencar les previsions i desviar el curs d’una vida que es dibuixava predeterminada. Fins a quin punt la lectura compulsiva no ha estat per a molts un refugi davant l’assetjament escolar o les dificultats de relacionar-se amb l’entorn? O la vocació sanitària, una manera de buscar de manera inconscient reparar el dolor d’algú malalt en l’arbre familiar? O l’addicció a la feina, una forma de trobar aquella falsa seguretat que ens ha de protegir dels embats de la pobresa? Corrents subterranis que en algun moment canvien el curs d’una vida. Una professora, la família, una situació viscuda que impacta més enllà del que crèiem possible i que desvia i determina allò que amb els anys acabarem fent. Allò que s’amaga en la nostra presa de decisions i que es reflecteix tossudament en el que ens entestem a qualificar de part de la nostra personalitat. Com si la feina que fem ens definís. I potser sí que ho fa, tot i que no en el sentit que ens pensem.