Fans de nans

Entre els temes que han alimentat el vulgo –i no busqui vostè menyspreu en el mot– darrerament han tingut molt d’èxit els nans que van participar en la festa d’aniversari de Lamine Yamal. El xicot no es va estar de res per celebrar que en complia 18. Cert que no es fan cada dia –ni 20, ni 45, ni cap altra– però la càrrega simbòlica i legal que comporta l’hi donen una pàtina diferencial. A la polèmica, artificial i interessada com totes les d’aquesta mena, s’hi ha apuntat fins i tot el Gobierno de España. Qualsevol excusa és bona per desviar l’atenció del festival de corrupció que els ha explotat de cop al bot, encara que resulti que ja se sabia, però qui dia passa... És sabut que la merda –políticament parlant– esquitxa tothom, a tot arreu. Infinitament, més greu i extremament perillosa és la resposta que estan donant els governs europeus i la mateixa Unió Europea a l’escalada de la despesa militar que abandera l’oncle Donald. Té bemolls que França anuncií simultàniament, o quasi, un increment demencial de la despesa militar i retalls en sanitat, benestar social, educació, etc. Als paladins de la “Liberté, égalité, fraternité” els imiten o estan a punt de fer-ho, a ulls clucs l’Espanya que cada vegada recorda més a aquella “Una, grande y libre”, de fa tres telediaris. Un país a qui costa digerir que la roja estigui liderada per un moro que parla català –Daniel Vázquez dixit–, amb la complicitat d’un altre (negre), catòlic en el seu cas, que parla basc –afegit meu–. A la “festa” amb pirotècnia de darrera generació que s’albira al món, si hi ha o no nans, serà intranscendent.