Vacances a mitges

Aquesta setmana intentaré fer uns dies de vacances. El cos m’ho demana i crec que una mica també m’ho mereixo; el problema és que ni una cosa ni l’altra són motiu suficient per garantir la desconnexió i la tranquil·litat que possiblement un mereix. D’aquí que parli d’intentar fer vacances i no de la seguretat de fer-les, perquè sempre acaba sortint una cosa o altra que fa realment difícil tallar totalment, de soca-rel, amb el dia a dia quotidià. I això és quelcom, encara que no exclusiu, d’aquelles persones que som autònoms o tenim la nostra pròpia empresa. Al final, un mateix, com a responsable únic i últim de garantir que amb el propi treball s’assoleixi el sou a final de mes, sovint acabes per autoexplotar-te. No faré ara una comparativa entre feines i responsabilitats, assalariats o funcionaris en poden tenir tantes com els autònoms. És cert, però, que en la petita empresa en el que sovint tot passa per una sola persona (o pràcticament), la dependència és tal que un no pot bloquejar una trucada d’un proveïdor, d’algú que vol fer-te un encàrrec o, simplement, del gestor que et reclama una informació pendent. És cert que això té d’altres coses bones, com la possibilitat d’organitzar-te tu mateix el temps, però sovint aquest benefici malauradament l’acabes malbaratant a destinar més i més hores a treballar. Perquè les coses com siguin, en el món modern en el qual vivim, res és regalat i viure no és fàcil ni gratis. La cultura de l’esforç és fonamental per poder garantir la pròpia subsistència, malgrat que això suposi, de vegades, haver de fer, entre cometes, vacances a mitges.