La doble

De forma cíclica apareix, de manera insistent, el dossier de la doble nacionalitat. La Constitució i el seu Article 7.2 expressen, de forma cristal·lina, una prohibició d’aquest fet. Les aplicacions nefastes dels convenis trilaterals d’Andorra amb Espanya, França i Portugal, que a la pràctica havien de simplificar la vida, en el trànsit territorial mutu, dels nacionals dels quatre estats, han xocat amb la resistència d’un funcionariat inoperant, fet que ha provocat, com una solució còmoda de facilitat, l’adopció de la nacionalitat de l’estat acollidor, adulterant de facto el sistema. No es poden admetre anomalies, pegats i lectures revisionistes de la Constitució, i quan el teu país d’origen no permet renunciar formalment a la nacionalitat d’ascendència, no pots anar confeccionant vestits a mida, adoptant mitges tintes, davant d’un problema que tu no has creat. Quan la gran majoria de la ciutadania no deté la nacionalitat andorrana, i quan amb la força d’un augment exponencial de la població, afegint-hi una immigració desbocada, es tensiona la capacitat de càrrega màxima, i els recursos vitals voregen el col·lapse, cal intervenir des de la sobirania i la responsabilitat, a la recerca d’un equilibri, i amb un creixement econòmic pausat. Aquí, doncs, els drets i deures ciutadans no poden ser instrumentalitzats per interessos forans, des dels presumptes posseïdors d’una doble nacionalitat, amb una lleialtat a Andorra discutible. És inquietant observar, a la pregunta del periodista mordaç, que algun líder polític procliu a aterrar a Prat de la Creu encara s’ho està pensant...