Roba a cabassos

Recordo quan era habitual estrenar vestit el Diumenge de Rams. Fet i fet, el més habitual era que aquell conjunt pasqual servís per a tots els esdeveniments formals de l’estiu, que el vestit d’esquí arribés a peus de l’arbre de Nadal i que la roba escolar –amb el xandall de l’escola i les vambes noves que havien de substituir les trinxades de l’estiu– fessin part del paquet de la rentrée. Roba que ja es buscava de confecció generosa, per si calia allargar la vora, i de certa qualitat, perquè havia de durar. Sobretot quan hi havia germans petits. Avui els canvis d’armari ens deixen cada temporada bosses i bosses de roba nova que sembla vella, que va a la deixalleria i que sovint –amb prou feines– ens hem posat dues vegades. Cada cop que falta alguna cosa passem per les franquícies per reposar jerseis que a la segona rentada estan plens de boletes i pantalons que han perdut el llustre. Les temporades d’estiu i d’hivern –com les estacions– ja no són el que eren. Ara, les novetats arriben cada setmana, les ofertes es multipliquen i allà on s’apilen les gangues es confonen les rampoines amb estampats que puden a temporades anteriors. Les peces bones avui les trobem –aquells que les saben trobar i tenen temps de buscar– a les fires de brocanters i roba usada de qualitat, vintage en diuen. I és aleshores, quan recuperes un vell vestit de la mare, i el compares amb la darrera compra espontània, que descobreixes què és el cotó o la seda de qualitat, el que és una vora ben feta o un tall professional. Mentrestant, anem acumulant residus fins que ens explotin les costures del sistema.