I ara, què?

Arriben els 21-22 anys, si tot va bé. Més tard, en cas de disposar d’encara més formació o d’haver-se entrebancat una mica pel camí. L’amagatall dels estudis es va fent petit mentre que l’exterior creix a passes de gegant. Ja no hi ha fre que aturi la imminent entrada a la vida adulta acompanyada de l’interrogant tan temut pel jovent: i ara, què? La pèrdua de l’estructura repetidament viscuda des que es disposa de memòria trenca els esquemes. L’horitzó ja no ve marcat per un setembre amb què es conclouen les vacances escolars i s’inicia una nova etapa acadèmica, normalment amb una il·lusió més aviat breu. La sensació es compon d’una barreja d’alliberament i de preocupació. Contradictori, però cert. Queda enrere un període el camí del qual no ha estat gens fàcil i, al mateix temps, cal sortir del niu acadèmic i enfrontar-se al desconegut. La primera de les vies a seguir és l’especialització, fet que allarga una agonia inevitable que es troba a tocar. Sigui abans o després, pel camí llarg o curt, ple de tombs o en línia recta, sant tornem-hi. Posició actual: a la casella de sortida i d’arribada simultàniament. Toca trucar a portes. Por, inseguretat, vergonya i nervis. Després d’infinitat d’hores de dedicació a uns estudis que no acostumen a ser el que esperaves, et sents inútil. I així és perquè com a molt t’has convertit en un expert en PowerPoint i en resistència per no adormir-te amb els monòlegs del professorat. Hi ha excepcions, és clar. Però els casos pràctics acostumen a ser mínims. Tot i així, quin remei ja. A fer-hi poques voltes i de cap a la piscina. Una piscina amb un tret diferenciador ben peculiar: res d’aigua.