Anestesiats

No volem que pateixin les persones que estimem. Especialment els nostres fills. Mirem de protegir-los d’un món que sabem que no fila prim i que va escandint plantofades quan menys les esperes. I mirem que juguin sense esgarrinxar-se els genolls, que mengin només aliments saludables, que no els renyin massa, que no els contradiguin, que no se sentin oprimits pels límits de les convencions socials i la convivència. Ja hi haurà temps. I es fan grans, i creuen que tot ha de ser seu, que el món és seu. Que les aspiracions poden ser tan grans com ho siguin els seus somnis. Que voler és tenir, que tenir és un dret, i que els drets es mereixen pel fet de ser. De ser ells, d’existir. La conseqüència la veiem en el dia a dia. Peus calçats sobre els seients del bus, respostes airades, brossa a terra, cultura feta de respostes de ChatGPT i consells de TikTok, relacions fluïdes, sense compromís, per no implicar-se, per no patir, per no deixar escapar les altres infinites possibilitats. FOMO –en diuen–. De rerefons una frustració desconeguda que no han après a gestionar quan s’encaren per primera vegada a una realitat que no sempre és justa, que els exigeix compromís, esforç i formació, quan ni tan sols tots aquests requisits no són garantia de res. Perquè el món ha canviat i és tan injust com sempre i més incert que mai. Les bones intencions trontollen i deixen un panorama desolador als milers de joves anestesiats que deixen passar els dies, comptant que els likes dels seus comptes socials els trauran el ventre de penes quan perdin els patrocinadors parentals. Al capdavall, el buit.