Vergonya aspiracional

El mot és una importació de l’anglès, com havia de ser tractant-se d’un concepte marquetinià de moda. En canvi, fer vacances ha quedat obsolet, perquè descansar ja no ven. El que toca fer és viure experiències, experimentar vivències –i viceversa. El que, en llenguatge planer, vindria a ser una mena de revisió de Si avui és dimarts, això és Bèlgica (If It’s Tuesday, This Must Be Belgium), una oblidable comèdia made in USA recordada bàsicament pel grapat d’estrelles que hi sortien fent-hi cameos –breus aparicions, en llenguatge cinematogràfic–, com ara Senta Berger, John Cassavetes, Joan Collins, Vittorio De Sica, Anita Ekberg o Ben Gazzara, entre d’altres. Tornant a l’adjectiu de la capçalera, és la paraula màgica que –amb l’ajuda inestimable del màrqueting– en l’àmbit de la moda i especialment l’esportiva, està d’ídem. Les nostres monotones vides no van enlloc, però ens han de vendre la moto, sempre del cubicatge adequat, això sí, perquè hem d’aspirar a quelcom més (quelcom sempre fa més fi que alguna cosa). I en aquests nostres temps de xarxes i postureig, no hi ha res més aspiracional que ser ric. Malgrat la sobreexposició d’aquesta minoria de privilegiats, són això: una minoria. Ells ho saben, nosaltres ho sabem. No viurem mai com ells, però ens volen fer creure que amb un modelet esportiu, sempre amb disseny, s’entén, almenys ho semblarem. L’aspiracionisme, ai las, no es limita a la moda del xandall de luxe. Hi ha aspirants que aspiren a aspirar al que calgui, on sigui i quan sigui, sense cap mena d’escrúpol ni vergonya aspiracional.