Violència en vena

No em deixa de sorprendre la fredor amb la qual veiem i assumim la violència cada dia. Des dels telenotícies en hora punta fins a les xarxes socials, les nostres pantalles són plenes d’imatges de violència pura. Les guerres en són un exemple, però no l’únic; a les xarxes corren també molts vídeos amb gent agredint-ne d’altra o de suposats esports aclamats per milers de persones en els quals l’objectiu és deixar mig mort el contrincant. I tot aquest contingut l’hem entomat amb normalitat, sense reflexionar si tota aquesta violència l’hem d’abocar i entomar sense filtre, fins al punt que ens causa una indiferència absoluta. Ens hem acostumat a sopar amb nens morint per la tele i ens sembla normal. I, al mateix temps, la censura s’aplica a d’altres coses que no tenen cap malícia, com ara un pit nu. Vaja, que Instagram et pot servir una imatge d’un cos mutilat per la guerra però no d’un cos totalment despullat. Ara es considera violent donar mamar a una criatura en públic, però no pas mostrar-la morta. I m’atreveixo a pensar que no és casualitat, que en un món en el qual la tendència és a la militarització, a preparar la guerra contra el veí, acostumar la societat a la violència és una bona manera de convèncer-la que destinar milions a armar-se és una idea magnífica. És una forma més de passar un missatge subliminar mentre, per una altra banda, tot el que tingui a veure justament amb el contrari, la vida i el plaer, se censura i es limita. I això també ho hem entomat amb una normalitat absoluta, sense preguntar-nos realment si volem que s’apliqui aquesta tan estricta censura vers el nostre cos humà.