L’ànima andorrana

Andorra encara no ha vist néixer el Puixkin que defineixi els viaranys i contradiccions de l’ànima andorrana. Aquesta mena de barreja estranya que convida a renegar dels Coprínceps i defensar-los al mateix temps amb idèntica vehemència, tot fent veure que no passa res d’especial el dia que venen a jurar el càrrec. Titllant d’arcaica la crida al sometent, però aixecant la veu davant la possibilitat de fer-lo desaparèixer. De confessar-se enamorats de la muntanya encara que no hi posin els peus. Renegant de qui ve de fora com si fossin aquí abans que les creus de terme. Reivindicant l’idioma patri sempre que no afecti el compte de resultats –que som un país turístic–. Una ràbia inaudita s’amaga sota els anònims que sovint van de bracet amb les salutacions cordials quan et troben a Cambrils fora de context, perquè som petits, i serà un imbècil, però és l’imbècil que està casat amb la meva cosina. Enfrontaments virulents entre els detractors dels petards i els ciutadans fastiguejats pels pixums canins –com si una cosa fos conseqüència de l’altra–. Debatent fins a la nàusea sobre el model de país que volem i el turisme de qualitat, però sense estar disposats a fer res diferent del que hem fet fins ara. Esperant la generació espontània de noves oportunitats arrapats al sofà, confiant en la immutabilitat del temps. Perquè així ho hem fet sempre i així ho seguirem fent, empenyent els dies. Perquè tot continuï igual, no fos cas que haguéssim de deixar de queixar-nos –i alguna responsabilitat sobre el que ens envolta–. No tenim cap Puixkin, però a Lampedusa li hauríem de posar un carrer.