Imperis

Tot és bo i es manté en equilibri i bona harmonia mentre funciona: el progrés, el comerç, la diplomàcia, la tecnologia. Però quan l’ambició es disfressa de progrés, l’arrogància es premia i el poder esdevé finalitat, les coses es polaritzen.

Els conflictes no esclaten només per míssils o fronteres. Sovint són el resultat d’una voluntat tan antiga com la de dominar, controlar, imposar.

El poder, quan no té límits, esdevé una forma de colonització moderna. No calen imperis amb banderes; avui, la colonització es fa amb sancions, bases militars i aliances que ofeguen pobles sencers. Però sota aquesta lògica de força, s’hi amaga una veritat incòmoda: cap nació pot sostenir indefinidament l’ambició sense pagar-ne el preu. Els imperis cauen no per manca d’armes, sinó per excés d’arrogància. Quan la seguretat justifica la destrucció de l’altre, el món s’acosta al col·lapse.

El conflicte actual no és només una disputa local: és el reflex d’un sistema global que premia la dominació i castiga la cooperació. Si no qüestionem aquesta lògica, si no trenquem amb la idea que la força garanteix la pau, si no confiem en la diplomàcia i el consens, estem condemnats als enfrontaments i als conflictes bèl·lics més propis de l’imperialisme que de les democràcies sanes.