Comparacions odioses

Diuen que les comparacions són odioses i segurament és perquè en segons quina comparació n’hi ha un que en surt malparat d’una manera escandalosa. Quan hom mira la corrupció sistèmica de la política espanyola des d’Andorra no pot evitar comparar la sort que tenim a casa nostra i la desgràcia d’altres de veure com els seus responsables polítics roben descaradament. Alguns, és clar. I presumptament, també. Però aquestes pomes podrides no són tan puntuals com volen fer creure en un sistema que converteix el polític en algú intocable i que no és sotmès a pràcticament cap tipus de control. Beneït aforament, que a Espanya regalen com si res. Comissions a canvi d’adjudicacions i milers d’euros corrent d’aquí cap allà sembla la normalitat de govern, sigui quin sigui el color polític que gestiona l’estat. I hom es pregunta, fins quan? Què ha de passar perquè aquesta xacra deixi de ser un costum i sigui realment una excepció? Doncs segurament que les conseqüències per a aquell que roba i que utilitza el que és de tots per a fins personals pagui degudament. Perquè el missatge és que passi el que passi els culpables a penes acaben fent presó, mai tornen els calés i en quatre dies estan vivint la vida a costa del contribuent al qual han robat. La manera de tallar de soca-rel amb aquestes pràctiques és que aquells que són corruptes o que s’han embutxacat diner públic ho paguin com Déu mana, amb un càstig que no deixi cap dubte que les conseqüències per un delicte així són tan severes que més val guanyar-se la vida honradament que robar. Sigui com sigui, llarga vida al fet diferencial andorrà, no creuen?